Visca la justícia

Llegeixo a l'e-Notícies que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, no ha volgut proposar al govern l'indult d'una dona que fa sis anys va comprar menjar i bolquers per a les seves filles amb una targeta de crèdit suposadament robada. La dona va gastar 193 euros. Per aquest gran delicte, que sens dubte va causar, causa i causarà una gran alarma social, la dona haurà de complir una condemna de dos anys i quatre mesos de presó. El més còmic del cas, si és que el cas te alguna gràcia, és que aquesta perillosa delinqüent ja va fer treballs per a la comunitat i va pagar 900 euros de multa per esmenar la seva conducta.

La vara de mesurar les mesures (valgui la redundància!!) de gràcia, com hom sap, no sempre és la mateixa. Així, mentre a aquesta pobre desgraciada el govern li nega el pa i la sal, sobta que hagi atorgat indults a gent que ha sigut condemnada en ferm per delictes amb majúscules que sí han generat alarma social, emprenyament i cabreig entre la població. M'estic referint a casos com els dels quatre mossos d'esquadra que van ser condemnats per tortures o la del conductor kamikaze que va provocar un mort després de conduir cinc quilòmetres en direcció contrària per una autopista valenciana. En aquests dos casos, tant els jutjats que van condemnar com la Fiscalia es van posicionar en contra dels indults.

El govern d'en Rajoy també va ser molt magnànim amb l'exsecretari de Treball de la Generalitat, el democratacristià Josep Maria Servitje, i amb Víctor Manuel Lorenzo Acuña (ex cunyat de Josep Sánchez Llibre, la mà dreta de Duran Lleida). El govern els va indultar a canvi del pagament de dues multes ridícules de 3.600 euros, malgrat haver estat condemnats a penes de quatre anys i mig i dos anys i tres mesos de presó, respectivament, per l'anomenat cas Treball. També es van lliurar de visitar la garjola l'any passat els militars José Ramón Ramírez i Miguel Ángel Sáez, condemnats per falsejar la identitat de 30 de los 66 morts en l'accident de l'avió Yak 42 a Turquia.

I així podríem seguir una bona estona, enumerant a la munió de delinqüents de coll blanc que el govern ha indultat per casos sonats de prevaricació urbanística, per venda de permisos falsos a immigrants o per estafa i falsedat en documents mercantils. Pràcticament no hi ha cap delicte dels considerats greus que el govern no hagi perdonat total o parcialment: tràfic de drogues, robatoris amb violència, lesions que causen deformitats greus, malversació de fons públics, homicidis, abusos sexuals, coacció per a la prostitució... En total, l'executiu d'en Rajoy va concedir l'any 2012 prop de 500 indults, una xifra si fa no fa similar a la dels governs de Rodríguez Zapatero. Per què serà que el PP i el PSOE se semblen cada dia més (molt més del que hom pot imaginar) en tantes i tantes coses? 

Informació elaborada pel diari El País

Sense voler-ho, o volent-ho, el govern de l'Estat s'ha erigit en jutge suprem definitiu, prenent decisions que posen greument en dubte la separació de poders i qüestionant fets provats i sentenciats. Amb la seva actuació arbitrària en aquesta matèria, ha desnaturalitzat per complert la figura de l'indult. El govern s'ha convertit en una darrera instància judicial que 'sentencia' sense argumentar les seves decisions. Algú s'imagina que els jutges fessin el mateix? Si resulta que cal abusar de l'indult per evitar que determinats delinqüents compleixin les seves condemnes potser ha arribat el moment de plantejar canvis legislatius a gran escala i adaptar les lleis actuals a les 'necessitats' del govern i dels seus amics. De què serveix un Codi Penal que és d'obligat compliment per a determinades persones i per a unes altres no?

Totes aquestes actuacions, a més d'alimentar la impunitat, degraden la justícia i estimulen la creença -cada cop més estesa, amb raó- de que la justícia (malgrat el que diu la lletra de la llei) no és igual per a tothom, de que hi ha una justícia per a privilegiats i una justícia per a la resta. Aquesta creença també es fomenta, i de quina manera, quan la ciutadania observa estupefacta com a cada cantonada creix un nou cas de corrupció i com un munt de polítics i banquers eludeixen les seves responsabilitats civils, penals, socials i econòmiques després d'haver causat danys irreparables a les arques públiques i a les de les entitats financeres que havien confiat en la seva 'saviesa'.

Per acabar de reblar el clau només faltaven les taxes judicials que s'acaba de treure de la màniga el cellut Ruiz Gallardón que, sens dubte barraran l'accés a la justícia a les persones més desfavorides econòmicament. Des de fa poc més d'un mes, totes les persones que volen reclamar judicialment algun dret per la via civil, mercantil, administrativa o social han de pagar unes taxes judicials a Hisenda que, en casos com les reclamacions per les denominades preferents, indemnitzacions per accidents o negligències mèdiques, resulten totalment desorbitades i injustes. En canvi, els casos de presumpta corrupció o malversació de fons públics que es dirimeixen per la via penal -i que literalment col·lapsen els jutjats d'instrucció i tenen una duració de dècades fins que no es dicta sentència ferma- estan exempts de les famoses taxes judicials. Habitualment però, com tothom sap, els implicats en aquesta mena de delictes pertanyen a les 'castes' més selectes dels poders polítics i econòmics. I no és que ho digui jo. Qualsevol persona mínimament informada en pot donar fe. Els mitjans de comunicació en van plens cada dia d'aquests assumptes.

I mentre, la pobra desgraciada que va comprar menjar i bolquers amb diners que no eren seus, a complir dos anys i quatre mesos de presó. Visca la justícia.

Retrats en B&N / Julia

El verb dimitir

A la majoria dels polítics d'aquest país els hi costa molt conjugar el verb dimitir. Pateixen una dislèxia crònica a l'hora de fer-ho. Més ben dit, no hi troben mai l'hora. Per a d'altres polítics, com en Duran Lleida, el verb dimitir simplement no existeix en el seu diccionari. Com ha de dimitir un senyor que porta varies dècades fent i desfent al seu partit, que controla tots els ressorts de poder d'Unió i que ha sigut implacable amb tots els que li han volgut fer ombra. Ara volen que dimiteixi pel cas Pallerols? Per aquesta peccata minuta de finançament irregular del partit xifrada en prop de 400.000 euros ha de dimitir? Au vinga... Com ha de dimitir si ell és la víctima del cas Pallerols. Sí, sí,  tal com sona, la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Però si ell, que controla fins i tot el ritme cardíac de les seves secretàries, no en sabia res. Res de res. Com la infanta Cristina. Igual, igual que la infanta Cristina amb les activitats del seu marit. Quina llàstima, ara que Telefònica ja el volia fitxar d'assessor, com a en Rato i l'Iñaki, resulta que Duran no plega de la política. Ni pensa fer-ho, pel que sembla. El genial Batllori ho explica millor que jo a la seva vinyeta de La Vanguardia. Hahahaha...

Preguntes al rei

TVE ha inaugurat l'any 2013 amb una fantàstica entrevista massatge a sa majestat Joan Carles I alies "el Campechano" on, com era d'esperar, el periodista Jesús Hermida va evitar incomodar al rei amb les preguntes que tots li faríem sobre els problemes de Casa Reial, la seva manca de credibilitat, els negocis del seu gendre Urdangarin, la cacera de Botswana o les retallades, entre d'altres moltes qüestions que preocupen al comú dels ciutadans, que no súbdits.

En comptes de parlar de tot això el monarca, amb la cara exageradament inflada (esmorza, dina i sopa cortisona?), va divagar tot el que va voler i més davant la complaença de l'entrevistador tot assegurant que es troba "en buena forma, con energía" i amb "ilusión para seguir adelante", preocupat per l'atur (ostres quina sort) i, ves per on, per "las intransigencias que conllevan maximalismos" i "políticas rupturistas" (es referia a Catalunya i al seu procés sobiranista?), assenyalant, això sí, que "queda camino por recorrer" en la igualtat dels espanyols i en "la vertebración del Estado". Uffff!!!

No es van fer les preguntes que interessen a la gent ni es va tocar a fons la situació real del país: una presa de pèl més de TVE i dels estrategues de comunicació de la Zarzuela. No hauria estat més intel·ligent abordar aquests assumptes de forma cordial i distesa per connectar una mica amb la societat? Són tan sòmines que encara no s'han adonat que ometre tot el que realment importa a la gent produeix l'efecte contrari al sentit que cercava l'entrevista? No tenen remei...

L'amic Julià Àlvaro m'ha estalviat la feina i ha estat tan amable d'escriure en el seu bloc moltes de les preguntes (37, tantes com anys porta fent de rei) que qualsevol periodista amb dos dits de front li faria al caçador d'elefants. S'en poden afegir moltes més, com és obvi (us convido a fer-ho). Són aquestes:

1. ¿Para qué sirve un Rey?
2. ¿El Rey está por encima de la democracia?
3. ¿Por qué usted puede ser Jefe del Estado y yo no?
4. ¿Desde cuándo sabía que su yerno Iñaki Urdangarín hacía negocios extraños?
5. ¿Qué sabía su hija Cristina de los negocios de su marido?
6. ¿No le pareció raro que se compraran una casa en Barcelona muy por encima de sus posibilidades económicas?
7. ¿Por qué les aconsejó que se dedicaran a otra cosa pero no denunció los hechos?
8. ¿Qué patrimonio tiene usted?
9. ¿Cual es su fortuna y cómo la ha obtenido?
10. Si la petición de un posible referéndum sobre Monarquía o República tuviera un apoyo social considerable,¿estaría de acuerdo con su convocatoria?
11. ¿Cuánto dinero en total cree que le cuesta la Monarquía a España cada año?
12. ¿Cuántos safaris como el conocido de Botsuana ha hecho usted en los últimos 30 años?
13. ¿Quién los ha pagado?
14. ¿Qué le pareció la participación de España en la Guerra de Irak?
15. ¿Qué pensaba cuando veía millones de españoles en las calles y el gobierno sin hacer caso?
16. ¿Qué le parece que haya 300 políticos imputados por distintos casos de corrupción?
17. ¿Se ha enterado de que un hombre ha muerto en Málaga después de quemarse a lo bonzo por sus problemas económicos?
18. ¿Sabe cuántas personas se han suicidado en España ante la certeza de que iban a ser desahuciadas en breve?
19. ¿Qué opinión le merece que los bancos estén desahuciando gente mientras sanean sus cuentas gracias a los impuestos de los mismos ciudadanos que se quedan sin casa?
20. ¿Cree usted que la lucha contra el déficit público justifica todos los recortes de derechos y servicios que se están produciendo?
21. ¿Sería usted partidario de subir los impuestos a los que más tienen para evitar tener que hacer tantos recortes?
22. ¿Piensa que el idioma castellano está en peligro en Catalunya?
23. Puesto que una mayoría del Parlament de Catalunya lo reclama, ¿cree que se debería consultar a los catalanes sobre su opinión sobre la independencia?
24. ¿Se podría negar la independencia de un territorio que, por amplia mayoría, no quisiera continuar en España?
25. ¿Qué le parece el proceso de privatización de la sanidad?
26. ¿Usted cree que privatizando la sanidad puede resultar más barata?
27. ¿Revisaría usted algo en la relación entre Iglesia y Estado?
28. ¿Le parece que, por ejemplo, el matrimonio homosexual pone en peligro la continuidad de la familia?
29. ¿Y el aborto?
30. ¿Qué le preocupa más la reducción en el número de maestros o los altos porcentajes de fracaso escolar?
31. ¿Qué siente cuando observa a los jovenes españoles con estudios emigrar al extranjero?
31. ¿Ve usted TVE?
32. ¿Le parece que las televisiones públicas ofrecen buena información o, en general, son instrumentos de propaganda de los gobiernos de turno?
33. ¿Qué opina usted de las ruedas de prensa sin preguntas?
34. ¿Conoce el caso de David Reboredo?
35. ¿Qué le parece que el gobierno indulte a policías torturadores o a banqueros defraudadores y no a un extoxicómano rehabilitado como David Reboredo?
36. ¿Veremos algún día el referéndum de autodeterminación que reclama el Frente Polisario?
37. Para acabar, ¿qué le parece que haya más de 60 diputados en el Congreso que cobran dietas de desplazamiento pese a tener casa en Madrid?

Durant l'entrevista Hermida va formular 20 preguntes d'allò més condescendents, com ja he comentat. El periodista, que enguany complirà 75 anys, els mateixos que el rei, es va dirigir al monarca com un perfecte súbdit, tractant-lo sempre de senyor, majestat o "vuestra majestad" (21 vegades en 20 preguntes). El rei, en canvi, el va tutejar en tot moment. Campechania pura i dura.