dimecres, 25 d’abril del 2012

Futbol de covards


Espero que el Chelsea perdi la final de la Champions League. No mereixen guanyar aquest títol. Anit, davant del Barça, van tornar a demostrar el que són: un equip acomplexat, ultradefensiu. Semblava qualsevol equip espanyol de mitja taula en avall que l'única opció que té perquè no li clavin una pallissa és col·locar tot l'equip a la seva àrea defensant; les dues famoses línies de 5 i 4. L'autobús creuat dins l'àrea, vaja. No m'estranya que vagin tant malament a la Premier, a vint-i-cinc punts del líder.



El Chelsea practica un futbol matusser. Un futbol primitiu. Un futbol de covards. Tothom sap que el resultat de l'eliminatòria davant el Barça és enganyós. Tres xuts a porta en tres contraatacs afortunats i tres gols. El Barça, en canvi, només en va marcar dos; va desaprofitar mil i una oportunitats de gol, va fer quatre pals, va fallar un penal, li van anular un gol, va ser l'amo i senyor de l'eliminatòria i n'ha quedat fora. "El futbol és així", diu la frase més gastada d'aquest esport-espectacle. I sí, el futbol és així. I com que és així de vegades arriben a les finals equips que no s'ho mereixen, que no han fet mèrits suficients.

L'afició del Chelsea, els seus dirigents i els seus futbolistes es lamenten de la seva mala sort, de que no han guanyat mai una Champions. Però és que no s'ho mereixen. Només van arribar a una final, l'any 2008, que van perdre davant el Manchester, tot i jugar molt millor que actualment. No sé a qui s'enfrontarà a la final de Munic (aquest vespre sabrem el rival), però repeteixo, espero que no la guanyi. Tampoc m'agradaria que la guanyés l'equip que entrena el malalt mental portuguès, com és obvi. Així que només queda el Bayern... Ja ho veurem, no acostumo a guanyar apostes.

I ara que m'he desfogat després de la decepció d'anit m'agradaria comentar altra cosa. En set dies el Barça ha perdut l'oportunitat de lluitar per la lliga i de classificar-se per la final de la Champions. Davant s'ha trobat el Madrid i el Chelsea en tres partits súper intensos. En tots els blaugranes s'han estavellat contra els murs defensius dels rivals que, oh casualitat, li han marcat a la contra i als pocs minuts de fer-ho ells. L'equip s'ha mostrat molt tou en defensa en tots els casos. Li ha mancat concentració i ofici defensiu malgrat els bons partits de Puyol i Mascherano. Guardiola ho sap i no ha cercat solucions adequades, sobretot si tenim en compte que Alves està fos, que no tenim Abidal i que Piqué viu en el núvol waka-waka. O millorem en defensa o no servirà de res tenir el millor mig camp del món i al millor jugador del món (Messi, un guanyador nat, ahir va acabar el partit plorant en una prova més de com s'estima l'escut i els colors).

A banda d'això, i de que Villa s'ha perdut quasi tota la temporada, i de que Fàbregas no ha donat el resultat esperat, i de que Xavi està bastant espès darrerament, i de que ahir el gol de Torres ve precedit d'un penal clamorós dins l'àrea dels anglesos (unes mans clarísimes no pitades, mireu el vídeo...), els seguidors dels Barça podem estar prou contents de l'equip i del seu rendiment. No sempre es pot guanyar tot. Encara ens queda la final de Copa. Ah, i pels despistats i pessimistes: no oblidem que aquesta temporada també hem guanyat les supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de clubs. Poca broma. Visca el Barça.