divendres, 28 d’octubre del 2011

Pell fina

Fa un parell de setmanes Andalusia es va aixecar irada contra les declaracions d'en Duran Lleida on assegurava que el PER serveix per pagar a milers de jornalers que es passen el dia recolzats en la barra del bar del poble, fet, que per cert, encara ningú no ha desmentit. La reacció ha estat tant tremebunda des de tots els sectors (opinió pública, mitjans de comunicació, partits polítics, etc.) que fins i tot el Parlament d'Andalusia ha reprovat, en una reacció infantil i ridicula impropia d'una cambra seriosa, el dirigent d'Unió. La coartada, senzilla: Duran, amb les seves paraules*, ha atacat i ofès a tot un poble i cal condemnar-lo a la foguera. 

Josep Antoni Duran Lleida
A Catalunya, mentrestant, les reaccions** tampoc no es van fer esperar: que si en Duran té raó, que si no la té, que si s'ha d'agenollar i demanar perdó, que si els andalusos tenen la pell molt fina, que si són uns exagerats, que si què s'han cregut, que si ja està bé de viure tant anys de l'almoina de la resta de comunitats, que si... En fi, tot un joc de disbarats que no porten en lloc i que només serveixen per atiar l'odi interterritorial i fer xup-xup en una campanya electoral pobra d'arguments (cap novetat!!), trista, gris i marcada profundament per la vall de llàgrimes diària que alimenta sense pietat la crisi econòmica.

Gregorio Peces-Barba
 Com deia, a Catalunya ens hem queixat amb grans escarafalls i trompeteria mediàtica i política de la reacció desproporcionada que han tingut Andalusia i els andalusos a les paraules del dirigent democristià. Doncs bé, avui a casa nostra la reacció ha estat molt similar, per no dir que idèntica, per condemnar les paraules que ahir va pronunciar en un to jocós Gregorio Peces-Barba***, ex president del Congrés dels Diputats, tot dient que probablement a Espanya li hauria anat millor desfer-se'n de Catalunya i no de Portugal. El dirigent socialista justificava així l'afartament que mostren determinats sectors del nacionalisme espanyol respecte a les reivindicacions del nacionalisme independentista català.

Només cal veure la reacció desproporcionada i exagerada que han tingut els mitjans de comunicació catalans, el president de la Generalitat, el mateix Duran, el PSC, Montilla, ERC i els altres partits independentistes i fins i tot els advocats de casa nostra a l'acudit sense gràcia d'en Peces-Barba, per entendre que aquí, a Catalunya, també tenim la pell molt fina i som molt susceptibles davant de determinades declaracions. Aquest matí les tertúlies radiofòniques no parlaven d'altra cosa i més d'un "opinador" (d'aquests indocumentats que parlen de qualsevol assumpte sense tenir ni puta idea del mateix) treia foc pels queixals amb aquest tema. Ens ho hem de fer mirar tots plegats, tant els d'aquí com els d'allà avall. Espero, almenys, que el Parlament de Catalunya no actuí com el seu homònim andalús, doncs la llista de màrtirs crucificats ja comença a ser massa llarga.

*Duran Lleida darrerament xerra massa i es fica tot solet en uns jardins plens de punxes d'on li resulta molt difícil sortir. Les seves darreres declaracions sobre els homosexuals el posen en evidència. A aquestes alçades defensar teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat no és de rebut. Al final ha hagut de demanar disculpes i ha provocat, fins i tot, la indignació dels gais de Convergència, que per carta li han expressat el seu cabreig.

**La reacció més desafortunada a les paraules d'en Duran sobre el PER foren del dirigent socialista Joan Ferran (el de la crosta nacionalista, recordeu?), que a través del seu twitter va dir: "Algunos, hablando de frecuentar bares, la barra que prefieren no es la del bar del pueblo sino la barra americana". I jo em pregunto, és que potser en Ferran s'ha trobat alguna vegada a en Duran en una barra americana? Si ho diu deu ser perquè hi ha coincidit, no? Impresentable, indigne, miserable...

***La intervenció d'en Peces-Barba en el Desè Congrés Nacional de l'Advocacia que se celebra a Cadis va incloure una altra frase molt desafortunada: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona, creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, referint-se a l'ús de l'artilleria per resoldre el problema català que va fer cèlebre Espartero el 1842 (“Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”). Sort que aquest senyor és un dels pares de la Constitució. Déu ni do...