Periodisme low cost

En el darrer número de la revista Capçalera que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la presentadora del Telenotícies Migdia de TV3, Núria Solé, afirma en una entrevista que a "les rodes de premsa on no deixen preguntar hauríem d'aixecar-nos i marxar". L'Olga Viza, que també participa en aquesta entrevista afegeix: "que no et deixin preguntar és infumable". Totes dues tenen raó, però com molt bé puntualitza Solé, això "no és una cosa que puguin decidir els periodistes allà presents". Efectivament, el poder de decisió rau en l'empresa -ja sigui de titularitat pública o privada-, mai en el periodista. Ara bé, tot sigui dit, en la majoria d'ocasions el/la periodista consent.

Núria Solé

En nom de l'abaratiment de costos i en detriment de la informació (i per tant en detriment dels ciutadans que consumeixen aquestes informacions), cada cop és més freqüent veure com les empreses s'empassen tota mena d'imposicions que afecten a la qualitat del producte final: rodes de premsa on no es pot preguntar, blocs electorals que marquen el temps de les notícies, partits polítics que distribueixen imatges dels mítings (amb les declaracions que al partit l'interessa ressaltar), informacions de gabinets de premsa que no es contrasten, etc. Vivim en el l'era del periodisme low cost, on prolifera el becari desinformat i sobreexplotat i la precarietat es menja les il·lusions de molts joves professionals.

L'efecte de tot plegat és molt pervers. Els expedients de regulació d'ocupació (ERO) cada cop són més freqüents en els mitjans de comunicació. Durant els darrers anys centenars de periodistes ben preparats i amb experiència han estat acomiadats dels seus llocs de treball. Han passat d'informar sobre acomiadaments massius a viure'ls en primera persona. La solució de les empreses sempre ha estat la mateixa, no cobrir les baixes -incentivades o no- o bé contractar joves becaris que han de fer front a un munt de feina per la qual encara no estan preparats (per manca de rodatge, no per manca de capacitat). Hi han exemples delirants. Jo m'he trobat amb una becaria de TV3 preguntant-me enmig d'una roda de premsa qui era el senyor que parlava pel micròfon (un conseller de la Generalitat) i si el tema que explicava era important o no. Tal com sona.

El periodisme low cost s'ha carregat la informació de qualitat. I si en moltes rodes de premsa no deixen preguntar -com denúncia la Núria Solé-, també és veritat que en moltes rodes de premsa són els periodistes els que no pregunten (sovint perquè desconeixen el tema i més sovint encara perquè han de sortir corrent per cobrir un altre acte). Amb la declaració de torn per fer el titular, la nota de premsa i el dossier ja n'hi ha prou per elaborar la informació. I així ens va, com a col·lectiu, i com a societat. El periodisme d'investigació gairebé ha mort. Les fonts -excepte les oficials- han emmudit i cada cop és més freqüent llegir o escoltar informacions de poca qualitat, poc o gens contrastades, que la societat (i els periodistes per la seva actitud passiva) s'empassa com si res. Ens ho hem de fer mirar...