dilluns, 24 de desembre del 2007

Tres recomanacions

Nadal i Reis. Temps d'obsequis i regals. També temps de llibres. Per què no? Tres novetats editorials del 2007 ens acosten a la història recent del nostre país des de vessants molt diferents: Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), Delators d'Enric Canals i Temps indòcils d'Agustí Pons. Tres llibres del tot recomanables.

En el més recent, Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), l'expresident de la Generalitat de Catalunya repassa els seus primers cinquanta anys de trajectòria personal i política, que van des de 1930, data del seu naixement, fins al 1980, quan guanyà les primeres eleccions catalanes des del restabliment de la democràcia. En aquest primer volum de memòries, editat per Edicions Proa i escrit en col·laboració amb el periodista mataroní Manuel Cuyàs, Pujol repassa les seves arrels familiars lligades a Premià de Dalt i a Premià de Mar; com pren consciència de l'ensorrament de Catalunya després de la guerra civil; la cerca de referents catalanistes; la lluita antifranquista i l'activisme polític i cultural des del grup CC (d'inspiració cristiana i catalanista), el Centre d'Informació, Recerca i Promocions (CIRP) i Banca Catalana.

El llibre també explica les virtuts i les fallades que, a parer seu, tingué la transició democràtica; el procés de recuperació de l'autogovern, amb la tornada del president Josep Tarradellas; el desencís pels resultats de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a les primeres eleccions democràtiques (1977) i la joia pel triomf del 1980, aconseguit contra pronòstic. A les memòries l'expresident remarca que el seu nacionalisme se centra en la gent, que és 'personalista' i que mai no ha estat separatista. Els seus vint-i-tres de govern al front de la Generalitat centraran l'atenció del segon volum de memòries que s'editarà, previsiblement, l'any vinent.

El periodista de Tiana Enric Canals ens acosta amb el seu Delators -una crònica periodística editada el passat mes d'octubre per l'Esfera dels Llibres- a una de les parts més fosques i brutals de la repressió franquista durant la postguerra: la delació. La dictadura del general Franco va trobar en la delació la millor manera de suscitar pors i dubtes, d'anul·lar consciències i de frustrar iniciatives. Calia incentivar la desconfiança entre la gent i augmentar la diferència entre guanyadors i perdedors. El foment de la delació per part de les autoritats franquistes contribuí a estendre un ambient malaltís en què a cada poble o ciutat havia de quedar molt clar qui manava i qui quedava anul·lat i humiliat.

A Delators s'expliquen, amb noms i cognoms, diverses històries de delators i delatats (inclosa la del pare de l'autor que va donar peu a tota la investigació) escrites a partir de la documentació que va generar la maquinària judicial militar posada al servei dels vencedors de la guerra civil. Històries que evidencien la "neteja política" que va impulsar el règim, com la del pare de Salvador Puig Antich, que va tenir un procés sumaríssim per celebrar l'entrada republicana a Terol, la del futbolista Carlos Ibáñez García, que va acabar afusellat, o l'autoinculpació de l'anarquista que va matar els germans Badia, líders d'Estat Català. Canals s'ha submergit en els arxius militars i ha desentranyat històries personals entre els 70.000 processos judicials militars de caràcter sumaríssim que van portar a afusellar 3.385 catalans i a dotzenes de milers de persones a les presons o a treballs forçats. L'autor aporta delacions i denúncies, testimonis de càrrec i documentació contra persones que van lluitar o van recolzar el bàndol republicà.

Altre periodista, en aquest cas Agustí Pons, ens relata a Temps indòcils (Angle Editorial) els anys decisius de la nostra història més immediata i que com a periodista ha viscut en primera línia: els que van del despertar generacional dels anys 60 fins els primer govern català elegit democràticament. La Caputxinada, el maig del 68, la penetració i auge del marxisme intel·lectual, el ressorgiment de l'anarquisme, la mort de Puig Antich, les grans manifestacions del febrer de 1976, el naixement del diari Avui, el retorn de Tarradellas o el primer govern de Jordi Pujol (on va fer de cap de premsa del conseller de Cultura Max Canher), són alguns dels episodis que, per la seva transcendència, han definit la trajectòria recent de Catalunya i que fins i tot fan notar la seva influència en l'actualitat.

En aquesta crònica dels anys indòcils, destaquen els retrats dels personatges. Accentua els trets caricaturescos quan parla dels antics companys de El Noticiero Universal i és implacable quan ho fa d’aquells que qualifica com a mandarins de la cultura o de la impostura dels intel·lectuals. Per alguns pocs com Josep Faulí, el seu primer director a l’Avui, té paraules amables. També són molt interessants les seves reflexions sobre el periodisme i sobre l’evolució ideològica pròpia, que va de l'anarquisme al liberalisme polític més o menys socialdemòcrata o democristià. És, en definitiva, una esplèndida crònica generacional sobre la política, la societat i la cultura catalanes entre el franquisme i la democràcia.

Bona notícia

Acaba de començar la reforestació del Turó de Montcabrer, dotze hectàrees del qual es van cremar el passat mes de març. Llegeixo a Vilaweb que un grup de voluntaris han plantat un miler de pins pinyoners, l'espècie que més abundava en aquest bosc situat entre Cabrera de Mar i Cabrils. Els agents de defensa forestal de l'àrea de Burriac calculen que el turó trigarà, com a poc, uns 25 anys a aconseguir la massa forestal que tenia abans de l'incendi, del qual encara es desconeixen les causes malgrat els nou mesos transcorreguts. A la fotografia de Xavier Saborido que acompanya aquest comentari es pot veure clarament la columna de fum que va aixecar l'incendi.


Els treballs de reforestació, organitzats pels ajuntaments de Cabrils, Cabrera i Vilassar de Mar en col·laboració amb l'ADF de Burriac i el Parc de la Serralada Litoral, han de permetre restaurar el paisatge autòcton del bosc, però també responen a la demanda dels veïns de l'entorn de recuperar aquest indret, un dels emblemes paisatgístics del Maresme sud. El projecte ja ha permès fer-hi la tala i la retirada de la fusta morta, la creació de feixines per evitar l'erosió del sòl i pròximament, quan les condicions meteorològiques siguin les adequades, es portarà a terme una sembra aèria de llavors. Enhorabona per la iniciativa.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Bon Nadal

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit (1921)

Happy Christmas (War is Over)

So this is Christmas
And what have you done
Another year over
And a new one just begun
And so this is Christmas
I hope you have fun
The near and the dear one
The old and the young

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear

And so this is Christmas
For weak and for strong
For rich and the poor ones
The world is so wrong
And so happy Christmas
For black and for white
For yellow and red ones
Let's stop all the fight

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear

And so this is Christmas
And what have we done
Another year over
And a new one just begun
And so happy Christmas
We hope you have fun
The near and the dear one
The old and the young

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear
War is over
If you want it
War is over
Now...

Happy Xmas

John Lennon (1971)

dissabte, 15 de desembre del 2007

Diamants

Daimonds on the inside. Un diamant de cançó de Ben Harper, el magnífic vocalista que grava discos i recorre el món acompanyat de la seva inseparable banda de Criminals Innocents. Una peça preciosa que dóna títol a un àlbum irregular. Val la pena escoltar-la.

Insult a la intel·ligència

L'infantilisme dels ideòlegs dEsquerra Repúblicana de Catalunya (ERC) ha arribat a cotes inimaginables. La crisi ferroviària que ha patit Barcelona durant els darrers mesos provocada, fonamentalment, per l'execució de les obres de l'AVE, ha il·luminat els cervells dels seus creatius. En unes fantàstiques pancartes que trobem repartides per diversos indrets del territori podem llegir: "He arribat tard a la feina per culpa de la Renfe. Per això vull la independència". Un insult a la intel·ligència, vaja. Com es pot tenir un nivell intel·lectual tan baix i barroer. A can Esquerra deuen creure que els ciutadans som babaus o directament idiotes. Realment creuen que l'adscripció nacional de la gent depèn de circumstàncies tan volàtils com que els trens funcionin millor o pitjor? Algú s'imagina, com apuntava un veí de Sant Boi de Llobregat en una carta al director publicada recentment en un diari, que l'eslògan fos el contrari: "He arribat puntual a la feina gràcies a la Renfe. Per això vull continuar pertanyent a Espanya". No tindria solta ni volta, oi? El pitjor de tot és que aquesta bajanada l'han autoritzat uns polítics que diuen ser seriosos i que formen part d'un partit de govern. Per reblar el clau, la presentació pública de la pancarta la va fer -davant les càmeres de televisió i els flashos dels fotògrafs, òbviament- el futur candidat d'ERC a les eleccions generals del proper mes de març, en Joan Ridao. Tot val per esgarrapar uns quants vots. Definitivament, lamentable.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Sala estrena blog

El pintor castellut Luis Sala Luna acaba d'inaugurar blog. L'aquarel·lista exposa -virtualment, s'entén- part de la seva obra més recent en aquest espai. L'hàbil pinzell de Sala retrata, amb la seva destresa habitual, racons de Castalla, Florència, Alacant, Venècia i d'altres ciutats. Una visita imprescindible.

Alacant ja no veu TV3

Des d'avui, TV3 ja no es pot veure a les comarques d'Alacant. La Generalitat valenciana, exercint la censura contra tot allò que olori a català -perdó, complint un manament judicial-, ha precintat el repetidor de la Carrasqueta, consumant així un nou atac a la llibertat d'expressió. L'acció s'ha fet sense avisar, amb nocturnitat i traïdoria, per evitar concentracions com les de l'abril passat que van evitar la clausura de la instal·lació. Ara qui vulgui veure la televisió pública catalana en aquelles contrades haurà de recórrer al satèl·lit.

La situació és ridícula i absurda. En un context de globalització com l'actual, en que es poden veure tota mena de canals, resulta que al govern valencià l'incomoda que els ciutadans puguin veure TV3, no sia que es contaminin de ves a saber què. Aquesta demostració de força, innecessària, només té un objectiu, el recapte de vots. Ens troben en plena etapa preelectoral i cal agitar els vells fantasmes per no perdre "les essències". Espero que aquesta interferència en les negociacions que havien encetat els governs valencià i català perquè hi hagi reciprocitat en les emissions de TV3 i Canal 9 a tots dos territoris no impedeixi, finalment, arribar a un acord satisfactori.

El més curiós d'aquest afer -gairebé ningú en parla- és el paper que juguen els socialistes del govern central en aquesta "guerra" freda que enfronta, des de fa molts anys, a la Generalitat valenciana del PP i a Acció Cultural del País Valencià. Els hi sonen els noms de José Montilla i de Joan Clos? Resulta que l'actual president de la Generalitat de Catalunya fou fins el novembre de l'any passat ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern d'Espanya, i que l'ex-alcalde de Barcelona, que ara ocupa aquesta cartera -tot i que va jurar com a ministre de Justícia!!- han pogut resoldre i posar ordre en aquest conflicte i no ho han fet. El per què és un misteri.

D'aquest ministeri depèn la regulació de les telecomunicacions i d'allò que anomenen l'espectre radioelèctric, utilitzat per la televisió, la ràdio, la telefonia mòbil i les comunicacions per satèl·lit, entre d'altres. Amb una mica més d'interès per part d'aquests dos personatges del socialisme català -i espanyol-, segur que el tema ja estaria resolt. Però no, en aquest país resulta que s'eleva a la categoria de normal allò que no ho és. El més racional és que els telespectadors puguin escollir lliurement el canal de televisió autonòmic que desitgen veure, el seu propi i els altres. Per què a casa puc sintonitzar TVE i un munt de canals privats (la majoria amb una programació d'ínfima qualitat) i no Euskal Telebista, o Canal 9, o Canal Sur? El que deia, acceptem com a normal allò que no ho és. Paguem amb els nostres impostos tots aquests canals i canalets i deixem que els polítics de torn (creuen que els canals són seus) decideixin quins podem veure i quins no. D'això se'n diu censura. Paguem la festa i no podem ni prendre una copa. Ja n'hi ha prou!

dimecres, 5 de desembre del 2007

Soul

Una mica de soul enigmàtic. El tema Crazy del duet Gnarls Barkeley, format pel productor Danger Mouse (Brian Burton, un dels creadors de Gorillaz) i el raper Cee Lo Green, és molt efectiu i reconfortant. També val la pena escoltar l'album -primer i últim del grup, de moment- anomenat St. Elsewhere, una barreja de soul, pop, r'n'b, hip hop i una mica de r'n'r i gospel que atrapa i hipnotitza.


Postals de Venècia

A finals de novembre vaig tenir la sort de romandre uns dies a Venècia. Durant aquesta època de l'any la ciutat presenta un aspecte realment magnífic. El fred, la boirina matinal o la foscor primerenca de mitja tarda, ressalten encara més l'halo melangiós i decadent d'aquesta esplèndida ciutat flotant. Perdre's pel seus carrerons estrets i travessar els mil i un ponts que creuen els seus canals laberíntics és un plaer que cal experimentar almenys un cop a la vida. A més de l'absència de cotxes, a Venècia sorprèn l'amabilitat de la gent, sempre disposada a ajudar-te i a orientar-te, i els preus. A banda de la Piazza di San Marco i els seus voltants -on et poden afaitar per qualsevol cosa que et beguis o et mengis- a la resta de barris de la ciutat la vida, en general, és més barata que a Barcelona, o almenys així m'ho va semblar a mi.





dilluns, 3 de desembre del 2007

Patètics

Dissabte passat, durant la celebració del partit entre l'Espanyol i el Barça a l'estadi olímpic de Montjuïc, Daniel Sánchez Llibre i Joan Laporta van obsequiar a tota la parròquia "futbolera" amb una nou episodi de ximpleria infantil retransmesa en directe per les càmeres de TV3. L'empresari del "berberetxo", que arrossega un complexe d'inferioritat desmesurat respecte a la entitat blaugrana, i l'ex elefant blau, cada dia més arrogant i prepotent, van passar-se 90 minuts l'un al costat de l'altre sense mirar-se ni dirigir-se la paraula, com dos nens petits. Només al final del partit es van donar tímidament la mà i apa, cap a casa. Un espectacle molt educatiu, sens dubte, molt propi de dues persones adultes, educades i que representen a dues institucions esportives molt respectables. Els dos personatges s'ho haurien de fer mirar, doncs amb la seva actitud patètica només aconsegueixen transmetre a les respectives aficions hostilitat, odi i violència.

Els dos manaires haurien de prendre exemple dels seus respectius entrenadors, Ernesto Valverde i Frank Rijkaard, que com en d'altres derbis es van fer una fotografia amistosa i cordial amb les samarretes dels seus equips el dia abans del partit. Aquesta imatge també crea afició, com comentaven avui alguns articles periodístics, i és molt més educativa que la de dos presidents ignorant-se i negant-se el més elemental. Cap raó de les que puguin tenir justifica aquesta actitud de nens enrabiats. Patètics.

Estrès al volant

Diumenge al matí vaig acompanyar el meu fill gran fins a Molins de Rei, on jugava un partit de waterpolo. Des de Vilassar de Mar fins al poble de destí, a poc més de 50 quilòmetres de distància, vaig poder comprovar com és d'estressant per els conductors la nova limitació de velocitat a 80 km/hora que ens acaben d'imposar les autoritats amb l'excusa de reduir la contaminació i, en segon terme, els accidents. En tot el trajecte -inclosos trams d'autopista-, no vaig poder superar en cap moment aquesta velocitat, que en moltes parts del recorregut es redueixen a 60 i fins i tot a 50 km/h (nuclis urbans de l'N-II i Ronda de Dalt).

La restricció imposada obliga a l'automobilista a controlar permanentment la velocitat, a fixar l'atenció segon rere segon en el comptaquilòmetres i a frenar i canviar de marxa constantment per no superar el límit, no sia que augmenti la pol·lució de sobte. Aquest estrès permanent al volant crec que és contraproduent i que fins i tot pot arribar a provocar més accidents, atès que obliga el conductor a fixar l'atenció desmesuradament en l'agulla del comptaquilòmetres i no en la carretera, com ho faria de forma natural. La mesura, a més, crec que no contribueix en absolut -com ja ha demostrat el RACC i d'altres tècnics competents en la matèria- a reduir la contaminació ambiental. La posició del RACC està prou argumentada i es basa en la correcció dels càlculs fets per la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat i en el seny. Segons el club automobilístic (del qual no en formo part), el problema no és la velocitat, sinó que un 40% dels vehicles circulen en condicions de congestió per les vies ràpides i, en aquesta situació, augmenten les emissions contaminants dels vehicles. Ahir diumenge, a les 8:30 del matí i de camí cap a Molins de Rei (amb quatre gats mal comptats a la carretera!!), vaig poder comprovar que circular tant lentament t'obliga a emprar constantment marxes curtes i que el cotxe va molt més revolucionat, amb la qual cosa les emissions contaminants són molt més elevades, diguin el que diguin els del Servei Català de Trànsit.

Que ningú pensi que vull fer apologia de la velocitat. Mai he sigut un boig del volant. El meu historial ho demostra: en més de trenta anys al volant es poden comptar amb els dits d'una mà -i encara en sobren- les sancions que m'han imposat, i mai per córrer més del compte. Tot plegat en sembla una estratagema més del govern català per imposar més sancions i justificar la instal·lació de més radars. L'afany recaptador de la Generalitat és insaciable, per molt que vesteixin el sant amb l'excusa de la contaminació i els accidents. Que els radars enxampin als que superen els 120 km/h ja no és suficient. Ara, a partir de l'1 de gener, han d'enxampar també a tots els bojos irresponsables i temeraris que circulin a més 80.

Em sembla lògic que als nuclis urbans i a determinats trams de carreteres i autopistes (sobretot en les zones d'entrada a Barcelona) es limiti la velocitat. El que ja no es de rebut i atempta contra tota lògica és que a tota l'àrea metropolitana la velocitat màxima sigui de 80km/h, incloses les autopistes de peatge. No té sentit agafar la C-32 per anar cap a casa i circular des de la plaça de les Glòries fins a Montgat a 80 quilòmetres per hora, no hi ha cap motiu que ho justifiqui. Aviat, però, tindrem alguna medició erudita d'algun organisme "independent" contractat per la Generalitat que demostrarà que la mesura és efectiva i que ja es noten els seus efectes. No trigarem a veure-ho.